Fonaments del cinema

Hola nois avui, presentaré els fonaments del cinema.

Al llarg del segles XVIII i XIX els científics van estudiar un fenomen òptic que en un principi van anomenar persistència retinal. Es van adonar que quan l'ull humà percep una imatge, aquesta resta latent a la retina durant un instants. Això explicaria, per exemple, el fet que si es mira fixament un punt de llum i de cop es tanquen els ulls es continua veient el punt de llum tot i tenir els ulls clucs, o per què quan parpellegem no ens adonem del tancament dels ulls. Al llarg del segle XIX es van inventar una sèrie d'enginys per trobar la mesura de la persistència retinal i per calcular el temps que les imatges quedaven gravades a la retina, les anomenades joguines d'òptica. Més tard, els científics van descobrir que aquest fenomen no tenia res a veure amb la retina, sinó que era una característica psíquica i cerebral que anomenaren efecte phi. Aquest efecte era i és el causant de diferents il·lusions òptiques com les que podem experimentar a la roda de Newton, el disc de Faraday, la baldufa de Nollet o la més famosa de totes, el taumàtrop.

Taumàtrop (W.H. Fitton-Dr Paris, Gran Bretanya, 1825) Del grec thauma (meravella) i tropos (acció de girar). Consisteix en un cercle o rectangle de cartró, dibuixat per ambdues cares i subjectat als extrems per uns fils, de manera que si es fa girar ràpidament, i gràcies a l'efecte phi, la barreja d'impressions que deixen els dos dibuixos fan que l'espectador en vegi un tercer, complet, amb la unió de les dues parts. 

El fenaquistoscopi Fenaquistoscopi: (Plateau, Bèlgica, 1832) Del grec phénakistiscos (enganyar) i scopein (examinar, mirar) Permetia sintetitzar una sèrie de dibuixos amb la descomposició d'uns moviments mitjançant un disc que funcionava d'obturador amb tantes ranures com dibuixos hi havia. Fent girar el disc a gran velocitat, l'obturador impedeix veure el canvi d'un dibuix a l'altre i així es produeix la màgia, la il·lusió: sembla que les imatges prenguin moviment,ja que es veu com una seqüència continuada.

 El moviment de les imatges generat pel fenaquistoscopi, tot i ser repetitiu, era molt més natural, real, que el que es podia observar als espectacles de llanterna màgica. És el primer aparell que aconsegueix animar una seqüència de dibuixos està tics que descomponen les diferents fases d'un moviment. 

Zoòtrop (Horner, Gran Bretanya, 1834) Del grec zoon (animal) i tropos (acció de girar) Estava inspirat en el fenaquistoscopi, però amb l'avantatge que la imatge en moviment podia ser observada per més persones alhora Els dibuixos es situaven en unes bandes de paper longitudinal i es col·locaven a l'interior d'un tambor de metall o cartró amb diverses ranures verticals a través de les quals s'havia de mirar mentre girava donant la sensació del moviment continu de la imatge.

El praxinoscopi Praxinoscopi: (Reynaud, França, 1877) Del grec praxis (moviment) i skopein (examinar, mirar) Fou construït perfeccionant el zoòtrop, ja que les ranures del tambor són substituïdes per miralls col·locats al seu interior, miralls que reflectien les imatges de la banda, donant una sensació de moviment menys sobtat i més lluminós, ja que s'eliminava el temps d'obturació. L'èxit d'aquest enginy el va portar a crear altres joguines semblants com el praxinoscopi teatre (1879) i la toupie fantoches (1879).

Aquestes joguines seran de vital importància per, anys més tard, aconseguir arribar a la invenció del cinema. Per primera vegada s'aconsegueix dotar de moviment les imatges estàtiques, en aquest cas no reals, perquè les seqüències animades es tractaven de dibuixos. La base tècnica per aconseguir-ho era molt similar a la que temps després s'utilitzarà en el cinematògraf i la peça clau era i és l'obturador. Només caldrà substituir els dibuixos per fotografies, i aconseguir que una seqüència repetitiva es converteixi en una història basada en múltiples i diferents accions.

La cronofotografia La cronofotografia era una tècnica que permetia impressionar sobre una mateixa placa de vidre, o sobre una pel·lícula de cel·luloide fotosensible, la seqüència fotogràfica d'un cos en moviment. Era, sens dubte, el precedent més immediat de les pel·lícules cinematogràfiques.

El kinetoscopi Per poder veure imatges reals en moviment capturades i fixades gràcies a la cronofotografia, Thomas Alva Edisoni el seu ajudant Dickson patenten el 1891 el kinetoscopi, un visor individual que permetia veure les imatges d'una pel·lícula de 35 mil·límetres perforada que rodava a gran velocitat d'una manera contínua. Però, què hi falta per arribar al cinema? La projecció d'aquestes pel·lícules en una pantalla. Edison no va saber veure el potencial econòmic que haurien tingut aquestes imatges projectades i, d'altra banda, tenia pendent solucionar el problema d'arrossegament intermitent de la pel·lícula del kinetoscopi.

Després de veure el funcionament del kinetoscopi, Augusti Louis Lumière van pensar que si les imatges es projectaven en una pantalla les podria veure més gent alhora. Els germans Lumière eren els propietaris d'una pròspera empresa de material fotogràfic, tot i que van ser molts els que es van adonar de les noves possibilitats, ells van ser els que disposaven dels recursos econòmics i de l'enginy necessaris per fer-ho realitat.